9. GLOSSARI

---

 Agenda 21: Programa de les Nacions Unides sobre el desenvolupament sostenible aprovat el 1992 per més de 178 governs. Alguns dels seus objectius són lluitar contra la pobresa, fomentar la cooperació internacional per accelerar el desenvolupament sostenible, protegir i fomentar la salut humana, protegir el medi ambient, fomentar les mesures en favor de la dona i enfortir el paper de les ONG.

 Auditoria pública integral: Auditoria, a càrrec dels fons públics de l’estat, per analitzar l’origen del deute extern, i les conseqüències socials, econòmiques, polítiques i ecològiques que el pagament del deute provoca al país deutor. El resultat de l’auditoria indica si el deute és legítim o no.

 Ajuda oficial al desenvolupament (AOD): És l’assistència financera en forma de donacions o préstecs concedits en condicions financeres privilegiades i acordats pels organismes públics dels països industrialitzats als països en desenvolupament. En realitat, és suficient que el tipus d’interès sigui més baix que el tipus de mercat perquè el préstec sigui considerat una ajuda. Els préstecs bilaterals condicionats a la compra de productes o serveis del país prestador, així com la major part de les deduccions del deute, poden ser considerats com a ajuda oficial al desenvolupament. Pot ser multilateral, bilateral o per mitjà d’ONG.

 Balança comercial: És el balanç entre l’ingrés produït per les exportacions i el pagament efectuat per les importacions. El resultat és el saldo comercial, que pot ser deficitari (més despeses en importacions que ingressos per exportacions) o, en el cas contrari, excedentari.

 Balança de pagaments: És el resultat de les transaccions comercials internacionals d’un país, o sigui, dels béns i serveis importats i exportats, així com dels intercanvis financers amb l’exterior. La balança de pagaments determina la posició financera d’un país en relació amb la resta del món. Si el resultat és excedentari, es tracta d’un país prestador. En canvi, si la balança és deficitària, el país hauria de demanar un préstec als prestadors internacionals per solucionar les seves necessitats financeres.

 Club de Londres: És un grup format per bancs que són creditors de deute públic i privat dels països en desenvolupament. En la dècada dels setanta, els bancs de dipòsit eren la principal font de crèdit dels països amb dificultats econòmiques i financeres. A la fi d’aquesta dècada aquests bancs concedien més de la meitat dels crèdits acordats pel conjunt dels prestadors (els estats i les institucions financeres internacionals). Actualment, aquests bancs es reuneixen per coordinar la reestructuració del deute dels països en desenvolupament. Les reunions no tenen lloc necessàriament a Londres, sinó en qualsevol capital del nord, com Nova York, París, Frankfurt, d’acord amb la preferència dels bancs i del país deutor. Les comissions consultives formades en els anys vuitanta sempre han aconsellat als països deutors que adoptin immediatament una política d’estabilització i que demanin el suport del Fons Monetari Internacional, abans de demanar una reestructuració del deute o més doblers als bancs de dipòsit.

 Club de París: És un conjunt de 19 estats creditors (Europa occidental, Canadà, Estats Units, Japó, Austràlia i Rússia) que es reuneixen una vegada al mes en el Ministeri de Finances francès per obtenir dels estats deutors el reemborsament regular de la part bilateral del seu deute exterior públic. És un grup informal que no té existència legal ni estatuts. Aquestes sessions, denominades de negociacions, s’acorden per a cadascun dels països deutors, sota la vigilància atenta de les institucions multilaterals. Oficialment, el Club de París negocia amb els països amb problemes una possible solució. Com a observador en aquestes negociacions confidencials hi assisteix l’FMI. El seu objectiu és clar: cal aconseguir que els països deutors paguin el màxim als seus creditors del Nord. L’FMI té un paper fonamental en l’estratègia del deute que porta a terme el Club de París, ja que apel·la als seus informes i als seus judicis macroeconòmics per posar en pràctica un dels principis essencials del Club de París: la condicionalitat. De manera recíproca, el Club protegeix la seva condició de creditor privilegiat de l’FMI i els seus plans d’ajustament estructural.

 Compañía Española de Crédito a la Exportación (CESCE): Agència de crèdit oficial a l’exportació que assegura el pagament de les exportacions fetes a països en desenvolupament amb dificultats econòmiques. Si hi ha problemes, la CESCE o els seus equivalents d’altres països assumeixen el deute del client i, aleshores, l’empresa del Nord rep la seguretat de cobrar el deute. També cobreix els riscs derivats del denominat risc país. Es critica a les agències d’aquest tipus l’escassa ètica que demostren respecte a la naturalesa dels contractes que cobreixen: compra d’armes; crèdits per a megaprojectes d’infraestructures amb efectes socials i ambientals nefasts, i suport a règims repressius i corruptes.

 Conversió del deute extern: Procés conegut també com bescanvi del deute. Es tracta d’un mecanisme de gestió del deute extern pel qual un creditor deixa d’exigir una part o la totalitat d’aquest deute corresponent a un país empobrit amb la condició que una quantitat equivalent s’inverteixi en béns o serveis acordats prèviament entre el país creditor i el país deutor. En el cas de l’Estat espanyol, les conversions de deute es fan, moltes vegades, condicionades a la compra de béns o a les inversions d’empreses o ONG espanyoles.

 Deute: Tots els països tenen deutes, o bé interns, és a dir, contrets amb creditors nacionals -per exemple, l’emissió de bons del tresor públic-, o bé externs, és a dir, amb creditors internacionals. Tots els països en tenen, de deutes, tant els industrialitzats com els que estan en desenvolupament. No obstant això, la incidència del pagament dels serveis d’aquests deutes no té gaire a veure ni en un cas ni en l’altre.

 Deute a curt termini: És un deute que venç, com a molt, en un any.

 Deute a llarg termini: És un deute contret per préstecs que tenen un venciment original o prorrogat de més d’un any. És la suma del deute públic, el deute amb garantia pública i el deute privat extern no garantit.

 Deute ecològic: És el deute contret pels països industrialitzats del Nord envers els països del Sud a causa de l’explotació indiscriminada dels recursos naturals a tot el planeta i de l’ocupació de l’espai ambiental mundial per dipositar-hi els residus tòxics. Les accions de les empreses transnacionals dels països desenvolupats als països empobrits és especialment agressiva des del punt de vista ambiental i social. Els mecanismes causants del deute ecològic són principalment cinc: l’excés d’emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera, la biopirateria, el transport de residus, els passius ambientals de les empreses del Nord (per exemple, de les petrolieres) i la imposició d’un model agrari d’exportació que produeix greus impactes ambientals i posa en risc la seguretat alimentària de la població dels països del Sud.

 Deute extern: És el deute contret amb creditors externs per mitjà de préstecs internacionals, préstecs que, evidentment, es concedeixen en divises com el dòlar.

 Deute extern privat o comercial: És el deute contret per organismes o empreses privades amb prestadors estrangers i que és garantit per l’estat.

 Deute extern públic: És el deute contret per l’estat o per organismes o empreses oficials amb prestadors estrangers.

 Deute extern públic, part bilateral: És el deute contret amb un altre estat que actua com a prestador (gestionat pel Club de París).

 Deute extern públic, part multilateral: És el deute contret amb institucions internacionals financeres com el Fons Monetari Internacional.

 Deute històric: Es pot ampliar el concepte de deute més enllà de l’àmbit financer. El concepte de deute es refereix, en el sentit més simple, a la relació que s’estableix entre un mínim de dos subjectes individuals o col·lectius entre els quals s’ha donat algun tipus d’intercanvi o d’interacció desigual. Així, es pot convenir que hi ha un deute històric dels països del Nord envers alguns països d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia a causa de les espoliacions i els genocidis esdevinguts tant durant la conquesta dels seus pobles com en el període posterior (el colonial) i, finalment, en la fase neocolonial actual, en la qual cal destacar el paper de les grans corporacions transnacionals i les polítiques comercials i financeres exercides pels governs dels països rics. En el cas de l’Estat espanyol, el deute històric s’ha contret principalment amb Amèrica Llatina des del moment en què es va descobrir, conquistar i colonitzar, acció que continua amb aquest nou període de neocolonialisme. Per això, aquests països s’han de considerar països empobrits, i no països pobres. Aquest deute històric, en primer lloc, ha de ser acceptat pels països invasors o usufructuaris (EUA, Regne Unit, França i Espanya, entre d’altres) i, en segon lloc, s’ha de reparar urgentment (per exemple, mitjançant l’anul·lació del deute extern financer, amb un pla de finançament i d’ajuda oficial al desenvolupament, amb el retorn dels béns culturals expatriats, etc.).

 Deute il·legítim: És el deute que deriva de préstecs considerats il·legítims perquè amaguen, financen o provoquen conductes, mecanismes o fenòmens que atempten contra el desenvolupament de la vida digna de les persones o posen en perill la convivència pacífica entre els pobles. Són els deutes que, en contractar-los o renegociar-los, en allò que financen o en els seus efectes, generen fenòmens o comportaments que violen els drets humans -individuals o col·lectius- civils, econòmics, socials o culturals, i també el dret al desenvolupament, a la identitat o a viure en un medi ambient sa. Alguns d’aquests fenòmens, mecanismes o conductes són l’opressió als pobles, el genocidi, les guerres imperialistes, la corrupció, la distribució desigual de la riquesa, la generació de pobresa, l’arbitrarietat o els desastres ecològics.

 Deute intern: És el deute els creditors del qual són al propi país i que està compromès en la moneda del propi país. Un cas d’endeutament intern és emetre bons del tresor públic i que individus, empreses o organismes del propi país en comprin. Pot tenir conseqüències greus si hi ha una devaluació de la moneda o una indexació del deute respecte a una divisa estrangera (com ara el dòlar).

 Deute odiós: La premissa de la doctrina del deute odiós és que cap país, ni la seva població, hauria d’estar obligat a pagar deutes que s’han contret sense el seu propi consentiment i contra els seus interessos. Podrien considerar-se deutes odiosos els contrets per dictadures com les de l’Argentina, Filipines, Nicaragua, la República de Sud-àfrica o la República Democràtica del Congo, entre tants altres països als quals es va saquejar el seu tresor nacional. La doctrina del deute odiós va sorgir a final del segle XIX, quan els Estats Units varen adquirir Cuba com a protectorat després de derrotar Espanya. El Tractat de París, signat al final de la guerra, va anul·lar tots els deutes adquirits pel Govern de Cuba amb Espanya a petició dels Estats Units, que consideraven que els préstecs havien servit per finançar dictadors que havien defensat l’imperialisme espanyol i havien suprimit els moviments populars a favor de la sobirania cubana. La doctrina del deute odiós pertany al denominat dret consuetudinari internacional. Els principis d’aquest dret no estan codificats explícitament en acords internacionals, però reflecteixen arguments o idees que es varen utilitzar com a fonaments d’aquests acords.

 Deute públic, part privada: És el deute contret amb prestadors estrangers privats, com ara bancs (gestionat pel Club de Londres).

 Deute total d’un país: És la suma del seu deute interior i el seu deute exterior.

 Document d’estratègia de reducció de la pobresa (DERP) (en anglès, Poverty Reduction Strategy Paper -PRSP-): Invent del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional que pretén provocar un sentiment d’apropiació i de compromís nacional dels països involucrats en la lluita contra la pobresa. El país deutor ha d’elaborar un estudi detallat i complet a partir d’un procés de concertació amb el conjunt de la societat civil, les ONG, els donants i les institucions internacionals. Aquest document hauria d’incloure idees noves per a estratègies, per tal d’arribar als objectius de desenvolupament equitatiu i de reducció de la pobresa. Després, els DERP poden ser ratificats pels consells de l’FMI i del Banc Mundial per servir de plataforma als anomenats préstecs concessionals i per a un alleujament del deute. És a dir que amb aquests es pretén continuar i aprofundir els plans d’ajustament estructural tractant de legitimar-los perquè tinguin el consentiment dels governs i els actors socials locals.

 Fons d’ajuda al desenvolupament (FAD): És un fons de l’Estat espanyol per concedir ajudes financeres de caràcter concessional (crèdits tous) a països en via de desenvolupament, a les seves institucions públiques o a empreses instal·lades en aquests països. En realitat, són crèdits a l’exportació finançats pel Govern espanyol que tenen com a objectiu l’exportació de béns produïts a l’Estat espanyol als països del Sud, amb condicions financeres inferiors a les regulades pel mercat (es tracta dels anomenats préstecs concessionals). Aquests crèdits es poden computar com a ajuda oficial al desenvolupament. Les condicions de concessionalitat d’aquests préstecs es concreten en un període d’amortització perllongat (de fins a trenta anys), un període de gràcia d’entre 3 i 10 anys, i un tipus d’interès real per sota del que determina el mercat. El seu objectiu hauria de ser contribuir al desenvolupament dels països empobrits que els reben.

 Garantia sobirana: És la garantia que ha d’oferir l’estat receptor d’un crèdit FAD i que el compromet a la devolució del préstec. El prestatari o el garant del crèdit a càrrec del FAD, per exigència de la normativa reguladora espanyola, ha de ser l’estat mateix del país destinatari del préstec o bé empreses o institucions de naturalesa pública, ja que la concessió d’un crèdit FAD depèn del fet que els país deutor obtingui l’oportuna garantia sobirana.

 Índex de desenvolupament humà (IDH): És un índex que calcula des de 1990 el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) i que té en compte tres paràmetres: l’esperança de vida en el moment del naixement, el nivell d’educació (que comprèn l’índex d’alfabetització d’adults i la taxa bruta d’escolarització a l’ensenyament primari, secundari i superior) i la renda del país, representada pel PIB per capita i la paritat de poder adquisitiu. Dóna una idea més real del desenvolupament d’un país que no el PIB.

 Indicador de pobresa humana: És un indicador mesurat des de 1997 pel PNUD que té en compte altres criteris diferents del PIB: la probabilitat en el moment del naixement de no arribar als quaranta anys, el percentatge d’adults analfabets i els serveis prestats per l’economia en conjunt (es tenen en compte el percentatge de població que no té accés a una font d’aigua potable i el percentatge d’infants de menys de cinc anys amb pes insuficient).

 Iniciativa per als Països Pobres Molt Endeutats (PPME): Iniciativa per reduir el deute dels PPME. El mes d’octubre de 1996, el Banc Mundial i l’FMI varen arribar a un acord sobre un primer pla global per a la reducció del deute que permetés als països deutors cancel·lar els seus préstecs sense posar en perill el seu creixement econòmic i sense tornar a tenir dificultats per pagar el deute en el futur. La iniciativa té com a objectiu reduir el deute multilateral, bilateral i privat dels PPME al llarg d’un període de sis anys fins a un nivell sostenible, o sigui, fins a un nivell adequat per al país deutor. La iniciativa no resol res, afecta només un petit grup de països molt pobres (42) i s’aprofita per imposar un reforç de l’ajustament estructural.

 Institut de Crèdit Oficial (ICO): És l’organisme financer públic encarregat de gestionar l’entrada i la sortida de doblers corresponents a l’Estat espanyol. Fa efectius els crèdits FAD aprovats pel Ministeri d’Economia. L’ICO actua només com a caixa pagadora i cobradora, ja que no té autonomia en la definició de les polítiques econòmiques i financeres.

 Moratòria: Termini concedit al deutor per una institució de crèdit durant el qual no s’efectua el pagament del servei del deute.

 Països en desenvolupament o en via de desenvolupament: Es denominen així els països que pertanyen al Tercer Món, o països del Sud, i els de l’antic bloc soviètic. La denominació no és gaire afortunada, ja que molts d’aquests països no s’estan desenvolupant, sinó tot el contrari. D’altra banda, el desenvolupament que es considera és el desenvolupament dels països del Nord: els països d’Europa occidental, d’Amèrica del Nord (Estats Units i Canadà), el Japó, Austràlia i Nova Zelanda.

 Països menys avançats (PMA): Expressió utilitzada per les Nacions Unides per definir els països amb baixos ingressos per habitant, amb una escassesa de recursos humans i amb una economia poc diversificada. L’any 2002, la llista incloïa 49 països, mentre que fa trenta anys només n’hi havia 25.

 Països pobres molt endeutats (PPME): Són els països susceptibles d’acollir-se a la iniciativa PPME.

 Prima de risc: Quan es concedeix un préstec, el prestador té en compte la situació econòmica del prestatari per fixar el tipus d’interès. Si hi ha un risc pel qual el deutor no pugui satisfer el pagament dels serveis del deute (capital més interessos), el tipus d’interès aplicat augmenta. Se suposa que aquest sobreinterès, la prima de risc, compensa el prestador pel risc assumit en concedir el préstec, però, d’altra banda, augmenta la pressió financera que suporta el deutor. Aquest risc, en l’àmbit del deute extern, es denomina risc país i és calculat per una agència dels Estats Units. Per exemple, l’Argentina, l’any 2002, va ser qualificada amb una prima de risc de 4.000 punts base (un punt base equival a un 0,01% d’interès). Per tant, si l’Argentina hagués demanat un préstec, no hauria pagat un interès de mercat del 5%, sinó del 45%. Això va significar no tenir accés al crèdit. En aquest moment l’Argentina té una prima de risc de 6.000 punts base.

 Producte interior brut (PIB): És un índex de la riquesa d’un país expressada en dòlars, que es calcula multiplicant la producció nacional (avaluada segons els preus interiors) pel tipus de canvi del dòlar al llarg de l’any. Ara les institucions internacionals utilitzen el PIB «a paritat de poder adquisitiu»: PIB-PPA. S’obté multiplicant el PIB calculat a preus nacionals per un tipus de canvi fictici que fa equivalent el preu de la cistella de la compra als diferents països.

 Producte nacional brut (PNB): És igual que el PIB, però s’hi afegeixen els ingressos repatriats pels treballadors i els capitals nacionals a l’estranger, i se’n descompten els ingressos exportats pels treballadors i els capitals estrangers presents al país.

 Reestructuració del deute: Modificació dels terminis de reemborsament del deute canviant els venciments o ajornant el pagament dels serveis. L’objectiu és donar un respir a un país amb dificultats per tornar els seus deutes o bé allargant el període de reemborsament per disminuir la suma puntual o bé acordant un període de gràcia en el qual se suspenen els pagaments.

 Restitució: Devolució d’un bé al seu legítim propietari o a l’estat corresponent. En el cas de dictadors que es varen apropiar de recursos públics, la restitució consisteix a tornar allò que es va robar. En el cas de les empreses transnacionals que degraden el medi ambient, la restitució consisteix a prendre les mesures necessàries per reduir al màxim l’impacte ecològic, assolir l’equilibri de l’ecosistema i compensar econòmicament els afectats pels danys irreversibles produïts.

 Risc moral: És un argument utilitzat amb freqüència pels adversaris de l’anul·lació del deute. Segons aquesta teoria liberal, la situació d’un prestatari davant un prestador és un cas d’asimetria d’informació. Només el prestatari sap si realment té intencions de saldar el seu deute. Si se segueix aquest raonament, anul·lar el deute en aquest moment produiria el risc que s’estengui en el futur aquesta facilitat concedida als deutors i, en conseqüència, provocaria la reticència del capital. Aleshores, els prestadors estarien obligats a exigir el pagament d’un tipus d’interès més gran, a causa d’una prima de risc més alta.

 Servei del deute: Quantitat de doblers que paga un país en concepte d’amortització i d’interessos del capital prestat. Aquest pagament s’efectua en divises estrangeres, en general, en dòlars dels EUA.

 Sobirania alimentària: És el dret dels pobles a definir les seves pròpies polítiques i estratègies sostenibles de producció, distribució i consum d’aliments que garanteixin el dret a l’alimentació de tota la població a partir de la petita i mitjana producció, respectant les identitats culturals i amb la prioritat de satisfer les necessitats dels mercats locals i nacionals.

 Societat civil: El conjunt d’actors i xarxes socials que, al marge del mercat i de l’estat, afavoreixen la participació ciutadana.

 Estoc del deute: Suma total dels deutes.

 Taxa d’interès: Quan A presta doblers a B, B reemborsa la suma que A li ha prestat (el capital) més una suma complementària (l’interès), a fi que a A l’interessi fer aquesta operació financera. La taxa d’interès, més o menys alta, serveix per determinar la importància dels interessos. Vegem-ne un exemple. Si A agafa prestats 100 milions de dòlars a 10 anys, amb una taxa d’interès fixa del 5%, el primer any reemborsarà una desena part del capital rebut (10 milions) i el 5% del capital que deu (5 milions), és a dir que en total tornarà 15 milions de dòlars. El segon any, reemborsarà una altra vegada una desena part del capital inicial, però el 5% d’interès s’aplicarà ara només als 90 milions de dòlars restants (4,5 milions de dòlars). És a dir que el segon any pagarà un total de 14,5 milions de dòlars. I així successivament, fins que el desè any pagarà els darrers 10 milions de dòlars més el 5% d’aquests 10 milions (és a dir, 0,5 milions), o sigui, un total de 10,5 milions de dòlars. En aquests deu anys haurà pagat 127,5 milions de dòlars. En general, el reemborsament del capital no es fa en quotes iguals. Els primers anys es reemborsen sobretot interessos, i la part del capital amortitzat creix a mesura que passen els anys. Així, si es deixa de reemborsar el préstec, el capital que es deu realment és més alt.

La taxa d’interès nominal és aquella amb la qual es concerta el préstec. La taxa d’interès real és la taxa nominal corregida per la taxa d’inflació.

 Taxa Tobin: Impost sobre les transaccions de canvi (totes les conversions de moneda) que va proposar inicialment l’economista James Tobin per estabilitzar el sistema financer internacional. Aquesta proposta ha estat adoptada de nou per l’associació ATTAC i altres moviments a favor d’una globalització alternativa per reduir l’especulació financera i distribuir el benefici de l’impost entre els més necessitats. Els especuladors internacionals que es dediquen a canviar divises haurien de pagar una taxa d’entre un 0,1% i un 1% per cada transacció. Segons ATTAC, l’impost reportaria com a mínim 100.000 milions de dòlars anuals a tot el món. Les classes dirigents han qualificat aquesta proposta de poc realista, però una anàlisi rigorosa de les finances mundials duta a terme per ATTAC i altres entitats ha demostrat que l’aplicació d’aquesta taxa és simple i pertinent.

 Transferència neta del deute: Es denomina així la diferència entre el servei del deute pagat als països del Nord i les sumes rebudes com a donacions o nous préstecs durant el mateix període. Aquesta transferència neta és positiva quan el país o el continent en qüestió rep més del que paga en concepte de deute, i és negativa quan les sumes desemborsades són més grans que les ingressades al país.

Nota: La imatge de la capçalera és de Josep Ma Rosell, http://www.flickr.com/photos/batega...

---

 Respondre a aquest article

Aquest article es va escriure el dia 8 de febrer de 2009 per Finestra al Sud