Arrel de la web > S’Altra Senalla > Finestra al Sud (Inca) > En Deute amb el Sud > Guia «en deute amb el Sud» > 7. ANNEX
7. ANNEX
7.1 Un cas de deute ecològic i social: el cas Repsol-YPF
L’ús desmesurat dels recursos naturals per satisfer l’elevat consum actual, que el sistema econòmic promou com a model de vida, genera greus efectes socials i mediambientals. El canvi climàtic és producte de l’emissió de gasos que provoquen l’efecte hivernacle, el forat de la capa d’ozó, l’extinció d’espècies animals i vegetals, l’esgotament dels recursos energètics no renovables, la desforestació, la desertització, l’eliminació i la degradació dels territoris indígenes, i una llarga llista d’efectes negatius sobre les poblacions, els hàbitats i el lloc de vida comú de la humanitat. Però no tots els actors que intervenen en l’economia i el consum incideixen de la mateixa manera en la generació d’aquests efectes negatius. Uns dels agents principals de la globalització econòmica i, al mateix temps, uns dels causants dels efectes socials i mediambientals que té són les empreses transnacionals. Hi ha diferents investigacions en què es reflecteix que moltes activitats empresarials que duen a terme aquests grans conglomerats econòmics provoquen o augmenten bona part d’aquests efectes perjudicials. Entre aquestes empreses, destaquen les multinacionals del sector energètic, pel gran impacte que tenen en els ecosistemes i les poblacions dels països del Sud, on duen a terme bona part de les seves activitats. Com a empresa energètica emblemàtica de l’Estat espanyol, hi ha la companyia Repsol-YPF. En l’actualitat, es troba entre les deu empreses energètiques privades més grans del món pel que fa a volum de producció de gas i petroli i per les seves reserves de cru. Els resultats econòmics que va aconseguir durant l’any 2005 han suposat uns màxims històrics: va obtenir 3.120 milions d’euros de beneficis nets. Les seves activitats econòmiques estan diversificades entre els sectors d’exploració, extracció, producció, refinament i comercialització de gas i petroli, així com en la producció i la comercialització de productes químics i electricitat. A l’Estat espanyol, els principals accionistes són les entitats financeres La Caixa i BBVA, que, entre totes dues, tenen un 19% de les accions; quant al capital extern, hi participen Chase Manhattan Bank, Brandes Investment i Capital Group, que junts superen el 25% d’accions. El total de les accions de capital espanyol es troba al voltant del 53%. Repsol-YPF actua en 32 països repartits per tots els continents, encara que el seu principal mercat internacional és la regió llatinoamericana, on té dipositats el 50% dels seus actius (en 12 països). I és, precisament, a Amèrica Llatina on han sorgit les primeres veus que alerten de les conseqüències de l’activitat empresarial d’aquesta companyia.
La gran majoria dels blocs de reserves de petroli i gas que Repsol-YPF explota a la regió es troben en territoris indígenes distribuïts per la franja subandina i amazònica d’Amèrica del Sud. Fins i tot ha obtingut permisos d’explotació en parcs naturals i territoris indígenes protegits per tractats internacionals. S’ha de tenir en compte que moltes de les cessions d’explotació dels pous varen tenir lloc a la dècada dels anys noranta, amb connivència de governs corruptes. És el cas dels governs de Fujimori al Perú, Sánchez de Losada a Bolívia o Menem a l’Argentina (personatges que arrosseguen processos judicials per corrupció, i algun d’ells, també per assassinat). Però Repsol-YPF també explota pous de gas i petroli en diversos països del Nord d’Àfrica governats per dictadures, com és el cas d’Algèria i Nigèria, i té altres negocis amb governs de dubtosa legitimitat, com els de Líbia, Aràbia Saudita, Guinea Equatorial, etc.
Actualment, hi ha suficient documentació que demostra que a les explotacions petrolieres dins dels territoris dels pobles maputxes a la Patagònia, dels huaorani de la selva amazònica equatoriana i dels u’wa de l’Arauca colombiana, per posar-ne unes quants exemples, Repsol-YPF transgredeix sistemàticament drets socials i culturals, al mateix temps que ocasiona desastres ecològics producte de vessaments, emissions il·legals de gasos i accidents causats per les seves activitats empresarials. S’han tramitat diverses accions judicials contra Repsol-YPF, entre les quals cal destacar la que varen interposar extreballadors d’YPF l’any 2004 per «delictes d’acció pública», així com la presentada per la Duana Nacional de Bolívia contra l’empresa Andina (propietat en un 50% de Repsol-YPF) pel presumpte delicte de venda irregular de 230.000 barrils de cru que no disposaven de l’autorització necessària.
Però, en general, a la majoria de col·lectius i pobles afectats els resulta molt difícil i costós enfrontar-se amb els grans bufets d’advocats de la companyia. Cada dia són més les organitzacions i les persones del Nord que s’oposen a les instal·lacions del sector energètic en els seus territoris, com ho demostren les protestes en diversos indrets de l’Estat espanyol com Tarragona, Ciudad Real o les Illes Canàries. Però és als països del Sud on cada dia hi ha més resistència i més lluites per la defensa dels seus drets socials i ambientals. Els pobles indígenes i les organitzacions ecologistes i de drets humans exigeixen responsabilitats per les conseqüències ecològiques i socials de les activitats del sector energètic i demanen reconèixer i pagar el deute ecològic i social als pobles i països del Sud. Un dels mecanismes generadors de deute ecològic és el deute adquirit pels anomenats passius ambientals, que són els efectes mediambientals i socials que provoca l’extracció de recursos naturals, que sovint no es tenen en compte. Utilitzant termes econòmics, es tracta de no comptabilitzar un tipus d’externalitats negatives. Es produeix una externalitat negativa quan l’activitat d’un agent econòmic genera un perjudici a un altre sense que comporti una compensació monetària. Pot produir-se intencionadament o no intencionadament, però, en tot cas, l’empresa no paga les conseqüències perjudicials per a tercers que genera la seva activitat. Un d’aquests factors, que es posa com a exemple en els diccionaris d’economia, és el cost de la natura. I és aquest cost el que constantment s’estalvien les transnacionals del sector energètic. L’emissió de gasos contaminants, els núvols tòxics, els residus, la degradació i l’esgotament del sòl i el subsòl, la desaparició d’espècies, etc., són alguns dels efectes negatius que generen les grans companyies, i que ocasionen perjudicis i costs que recauen directament en les poblacions on duen a terme les seves activitats o en la societat en general, quan ens referim a la contaminació de l’ecosistema. És a dir, se socialitzen els costs; però, en canvi, es privatitzen els guanys.
D’altra banda, quan es parla de la implicació d’empreses com Repsol-YPF en el deute de carboni es reconeixen dues formes d’implicació: l’una és la seva responsabilitat per la contaminació que provoca el consum dels productes que comercialitza (hi ha precedents de condemnes judicials contra empreses tabaqueres per danys a la salut pública); l’altra és la seva responsabilitat per l’emissió directa de contaminants a l’atmosfera en el transcurs de les seves activitats d’extracció i de producció. L’empresa Repsol-YPF ha d’assumir la seva responsabilitat, cancel·lar d’immediat la generació de nou deute i el pagament del deute ja contret, però també ho ha de fer l’Estat espanyol, tant per la seva coresponsabilitat amb les actuacions de l’empresa, com per l’excessiva emissió de contaminants de la societat espanyola. Dins l’Estat, també s’han d’exigir responsabilitats als grans i petits accionistes, que amb el seu capital i els seus estalvis donen suport a les activitats il·lícites i agressives d’aquesta empresa, i a les entitats financeres com La Caixa, el BBVA o els fons nord-americans, per la seva implicació en la companyia (diversos càrrecs comparteixen funcions en les diferents empreses, per exemple, el president de La Caixa és, al mateix temps, vicepresident de Repsol-YPF). I, per últim, s’ha de plantejar en l’àmbit individual la responsabilitat que cada persona té dins l’engranatge del sistema econòmic i de l’espiral frenètica de consum. Els productes comercialitzats per aquesta empresa els consumim d’una forma o l’altra cadascun de nosaltres. No en va, i sobretot als països del Nord, vivim submergits en una economia basada en el petroli i el gas, amb un consum excessiu d’electricitat, calefacció, aires condicionats, vehicles de motor, plàstics i altres articles elaborats a partir de combustibles fòssils que irremeiablement perjudiquen el medi ambient i la societat.
7.2 Altres tres casos de deute social: ENDESA, BBVA i Unión Fenosa
Altres casos d’actuacions poc clares han estat les de multinacionals espanyoles que han liderat la internacionalització de l’economia espanyola. Vegem, a continuació, algunes dades sobre les quals es pot trobar abundant informació als enllaços d’aquesta guia. ENDESA
Encara que ENDESA treballa per projectar una imatge d’empresa socialment responsable, es coneixen almenys quatre punts obscurs de la seva actuació.
En primer lloc, cal esmentar la construcció de les preses de l’alt Bío-Bío, que passaven per territori del poble maputxe pehuenche i, sobretot, de la central hidroelèctrica de Ralco (al sud de Xile). Per dur a terme aquests projectes, ENDESA, entre altres coses, va expulsar famílies indígenes dels seus territoris, va enaiguar un cementiri i va infravalorar les terres.
En segon lloc, cal esmentar que la corporació espanyola va guanyar bona part de les seves places a Amèrica Llatina amb l’adquisició, en un procés de privatització ple d’irregularitats, de l’empresa xilena ENERSIS, en l’anomenat caso Chispas. El president d’Endesa, Rodolfo Martín Villa, i membres del govern de Pinochet varen ser al capdavant d’aquesta operació.
La tercera taca negra apareix a Colòmbia, al municipi de Sibaté, amb la compra i gestió de la presa Pestilent del riu Muña, resultant de la desviació d’aigües negres del riu Bogotà i que encara avui afecta la salut i la vida dels habitants de la zona. Finalment, fins i tot podríem assenyalar el paper d’ENDESA com a coordinadora elèctrica del letàrgic Plan Puebla Panamà, amb el suport del Govern espanyol, que afectaria diverses comunitats, en pro de les necessitats energètiques malbaratadores del germà gran nord-americà.
BBVA
L’FBI va obrir una investigació sobre el BBVA l’any 1999, com a resposta a l’acusació feta per Nelson Rodríguez, antic vicepresident de la filial porto-riquenya del banc que va ser acomiadat després de rebre una condemna per apropiació indeguda de fons. Rodríguez va proporcionar proves substancials sobre l’entramat del banc, part del qual es desenvolupava a Cuba, i a la recerca de vincles amb el narcotràfic i amb certs polítics incòmodes per a l’FBI els va interessar. D’altra banda, el 2001, els serveis jurídics del Banc d’Espanya varen detectar que el BBVA va mantenir durant 13 anys dos comptes secrets en el paradís fiscal de Jersey, un altre a Liechtenstein i un tercer a Suïssa, aquests sumaven uns 225 milions d’euros, 21 milions dels quals estaven invertits en vint-i-dos fons de pensions a nom de consellers del BBVA.
UNIÓN FENOSA
A Colòmbia, Unión Fenosa sotmet barris i municipis a talls indiscriminats i massius d’energia elèctrica, aplica augments excessius de tarifes que provoquen exclusió social, i no dóna servei al 50% de la població a la qual estava inicialment obligat a servir, per no poder recuperar la inversió. Des de l’entrada d’Unión Fenosa a Colòmbia, més de 27 dirigents socials i sindicals han estat assassinats mentre es feien protestes per la privatització.
7.3 La responsabilitat balear: la indústria turística i els seus efectes
L’any 2008 les Nacions Unides han fet públic un informe devastador per a la pretesa bona imatge de la indústria turística mundial, titulat Climate Change Adaptation and Mitigation in the Tourist Sector: Framework, Tools and Practices (‘Adaptació al canvi climàtic i mitigació dels seus efectes en el sector turístic: marc, eines i pràctiques’).
Les dades són espectaculars. Segons l’informe, el turisme és responsable directe del 5% de les emissions mundials de CO2 i de fins a un 14% de l’efecte hivernacle d’origen humà que provoca el perillós canvi climàtic que patim. Aquest 14% inclou l’anomenat forçament radiatiu, és a dir, l’escalfament indirecte arrossegat per la simple acumulació d’una barrera cada cop més gran de CO2 i altres gasos causants de l’efecte hivernacle a l’atmosfera. Naturalment, l’aviació és responsable de prop del 75% de totes aquestes emissions.
Aquesta important contribució del turisme internacional al canvi climàtic resulta encara més cridanera quan la posam en relació amb dos fets que no podem llegir mai als grans mitjans de comunicació ni apareixen en els grans discursos polítics i corporatius:
Només un 2% de la humanitat es pot permetre viatjar cada any amb avió per
fer turisme.
El limitadíssim Protocol de Kyoto de protecció del clima ignora les emissions
del trànsit aeri i, per tant, exclou el turisme internacional de les polítiques de
reducció del canvi climàtic.
Mentre el clima respirable és cada vegada més precari, el gran beneficiari d’aquesta devastadora campanya permanent és el càrtel de les transnacionals turístiques. Gràcies a aquestes, els paquets de viatges barats de set o vuit dies venuts a Europa i a Amèrica del Nord amb destinació a regions com el Carib o l’Extrem Orient s’han convertit en un filó d’or. I així traslladen cada cop més milions de turistes de països rics a zones més allunyades durant períodes cada vegada més curts. Sens dubte, una manifestació més del capitalisme del xoc que ha denunciat Naomi Klein en el seu llibre La doctrina del xoc, segons el qual els negocis -també els turístics- són més grans quan les societats viuen moments de crisi.
El pes d’Amèrica Llatina és molt important, ja que rep fins a uns setanta milions de visitants, aproximadament un 9% del turisme mundial. Gairebé el 45% d’aquests viatgers va a Mèxic i Amèrica Central (on destaca Costa Rica), el Carib representa prop del 32% (República Dominicana, Puerto Rico, Cuba, Jamaica i Bahames, són, per aquest ordre, els països que registren les majors entrades), i la resta visita Amèrica del Sud (sobretot, Brasil, Argentina, Xile i Uruguai). Bona part d’aquesta conversió de les economies cap al turisme és d’origen transnacional. El domini correspon a les transnacionals d’origen espanyol. Com a destinació turística madura, des de mitjan anys vuitanta la indústria balear ha clonat el seu model en nous paradisos. Sol Meliá és la primera cadena hotelera a l’Estat espanyol i Amèrica Llatina. Associada al règim cubà, controla almenys el 20% de l’oferta de Cuba i posseeix hotels en 11 estats més d’Amèrica Llatina, dels quals cal destacar el Brasil, Mèxic i la República Dominicana. Barceló gestiona 30 hotels a la regió, bàsicament, a la República Dominicana, Mèxic i Costa Rica, però també a Cuba i l’Uruguai. RIU hi està present amb 28 hotels: 11 a Mèxic i 8 a la República Dominicana. Iberostar presumeix de ser el primer grup turístic espanyol, amb 12 milions de turistes i 29 destinacions, quatre de les quals es troben a Amèrica Llatina: el Brasil, Cuba, Mèxic i la República Dominicana. A més, manté un hotel flotant a l’Amazònia brasilera. Festa Hotels, de la mà d’Abel Matutes, excomissari europeu per a Amèrica Llatina i Àfrica, ja té nou hotels a la zona: cinc a la Riviera Maya i quatre a Punta Cana. A part del pes d’aquestes cadenes, cal fer ressaltar l’entrada molt rellevant (més del 10% del capital) de RIU, Festa i la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (d’origen valencià) a TUI, el consorci turístic europeu més gran i el tretzè del món, en una mostra de la creixent integració vertical de les empreses transnacionals del sector turístic.
Portes obertes a la nova colonització
Aquest impressionant desplegament de les transnacionals turístiques de l’Estat espanyol a Amèrica Llatina es beneficia, com en tot allò que concerneix la indústria turística, d’un marc operatiu que satisfà els somnis ultraliberals. Així, a estats com Mèxic, Cuba o la República Dominicana, les autoritats promouen ingents inversions en infraestructures molt costoses per fomentar l’expansió turística (aeroports, ports, autopistes i carreteres, centrals elèctriques i potabilitzadores) a costa d’inversions en desenvolupament social (educació, sanitat, serveis socials, cultura, etc.). A més, hi ha una extraordinària desregularització quant a la transparència de les transaccions financeres, la fiscalitat suportada en l’àmbit local i internacional, la sostenibilitat ambiental, els drets socials de treballadors i els drets democràtics de les comunitats colonitzades.
L’agenda de l’OMC (Marràqueix, 1994) s’ha imposat aquí com en cap altre sector sobre l’Agenda 21 (Rio de Janeiro, 1992) -per a més informació, vegeu el glossari. De fet, mitjançant el GATT (Acord general sobre comerç i serveis), ratificat per 120 estats dels 140 membres de l’OMC, les inversions foranes no poden ser frenades amb pretextos fiscals, administratius o ambientals. Així, queda garantida l’expansió màxima de les empreses transnacionals, cosa que erosiona la precària autonomia local en la presa de decisions i afavoreix l’intercanvi desigual a favor del Nord de les divises generades pel turisme al Sud. Aquest intercanvi es fa a través de mecanismes com l’assignació fictícia de pagaments de deutes de les filials al Sud de les transnacionals o la compra de béns d’equip i mercaderies exclusives del Nord per satisfer a Amèrica Llatina les necessitats del turisme nòrdic. En un desenvolupament paral·lel al que varen experimentar les Balears fa vint anys, la pròxima frontera és la transferència d’inversió del sector turístic al de la construcció residencial, en què la falta de control i l’expectativa de beneficis es maximitzen. Prova d’això ha estat la modificació de la llei mexicana de l’impost sobre la renda el 2004 per afavorir els anomenats fideïcomisos immobiliaris que s’acullen a l’atractiu turístic.
Alternatives
En els últims anys han estat cada vegada més freqüents les protestes ciutadanes a Amèrica Llatina contra aquest model d’industrialització. Una de les més destacables, potser, és l’oposició a la compra de 164 hectàrees a la zona de Xcacel (Yucatan) per part de cinc grups inversors encapçalats per Sol Meliá. També cal esmentar la protesta ecologista per la reducció del Parc Nacional de l’Est (República Dominicana) a fi d’afavorir els interessos immobiliaris de Globalia, una altra transnacional espanyola. Potser menys visibles, però igualment rellevants, són les tensions creixents entre les comunitats populars i les autoritats per l’ús de la terra, la prioritat en el consum de l’aigua o la falta de capacitat de presa decisions democràtiques en l’àmbit local. Tampoc no es poden oblidar les conseqüències de l’entrada d’aquestes societats tradicionals, per mitjà del turisme, en estils de vida que promouen consum massiu. Així doncs, en el procés cap a un model mundial alternatiu, en ambdós costats de l’oceà tenim un camp ampli de cooperació per fer visible el turisme com a model d’industrialització ultraliberal i antiecològic i, de passada, per proposar projectes de desenvolupament turístic transparents que atenguin la sostenibilitat ambiental i les necessitats i els drets socials, així com el reforçament de la democràcia i l’economia locals. Qui s’apunta a la xarxa?
Nota: La imatge de la capçalera és de Drift Words, http://www.flickr.com/photos/drift-...
Aquest article es va escriure el dia 8 de febrer de 2009 per Finestra al Sud
