3. El DEUTE EXTERN: EL DEUTE ETERN

---

3.1 Què entenem per deute extern?

Són els doblers que molts de països del Sud deuen, sobretot, als països del Nord, i també a institucions financeres internacionals i bancs. Aquest deute es va generar arran de diferents préstecs que es varen fer en condicions no gaire clares i que, com a conseqüència de les circumstàncies actuals, no es poden tornar. El deute del conjunt dels països empobrits, així com el pagament d’aquest (el servei del deute), creix constantment des de fa vint-i-cinc anys, malgrat que aquests països n’han anat fent efectiu el pagament. L’any 2003, el deute ascendia a més de 2,4 bilions de dòlars.

El deute s’ha multiplicat per més de quatre des de 1980. En aquests anys els països del Sud han pagat més de set vegades la quantitat que devien l’any 1980.

Hi ha dos factors que motiven aquest increment constant. D’una banda, l’augment dels interessos que els països deutors es veuen obligats a pagar. De l’altra, la sol·licitud, per part d’aquests països, de nous préstecs per poder tornar els anteriors.

Les dades que donam en aquest dossier respecte dels països empobrits corresponen al conjunt de països que el Banc Mundial anomena en via de desenvolupament, i que sovint també reben el nom de països del Tercer Món, del Sud o de la perifèria.

Però, el deute extern, realment es paga? Efectivament, els països del Sud, tot i la seva situació econòmica, paguen cada any en concepte de servei del deute extern quantitats de dòlars importants i cada vegada més grans. Aquest pagament inclou les amortitzacions dels doblers prestats i els interessos del préstec. Tanmateix, l’esforç no té com a recompensa una reducció significativa del total del deute.

Tipus de deute

Distingim entre diferents tipus de deute segons qui sigui el creditor (el que va donar el préstec). Així, tenim els tipus de deute extern següents:

 Deute bilateral: És el deute concedit pels estats del Nord als estats del Sud, que està compost pels crèdits a l’exportació en condicions més favorables que les del mercat (crèdits FAD, en el cas espanyol) i per les operacions d’exportació amb cobertura per compte de l’estat (CESCE, en el cas espanyol).

 Deute multilateral: És el deute concedit per les institucions financeres internacionals, les IFI (com ara el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i els bancs regionals de desenvolupament), als estats del Sud. Després de la crisi de la dècada dels anys vuitanta, aquesta és l’única font de finançament a què poden accedir molts països deutors, sobretot els més empobrits. Certament, molts països i bancs creditors tenen com a política no concedir més crèdits a països anomenats mal pagadors, els quals només poden recórrer a les IFI per obtenir més finançament.

 Deute privat: És el deute que procedeix dels mercats financers, sobretot de la banca internacional. En l’actualitat, hi ha una tendència progressiva a traslladar el deute privat de la banca als mercats financers mitjançant la venda de deute extern en el mercat borsari. Els problemes de pagament de deute privat es negocien en el marc del Club de Londres. El Club de Londres no és una institució, sinó un espai de negociació sense regles marcades ni àrbitres; en definitiva, són les reunions de creditors privats en què es negocia un deute privat amb un país que té problemes per pagar-lo.

3.2 Com hem arribat a la situació actual?

Encara que, de deute extern, n’hi ha hagut sempre, la crisi del deute actual té el seu origen en la dècada dels anys setanta.

Antecedents

Després de la Segona Guerra Mundial, els EUA tenien una supremacia mundial en tots els aspectes (militar, comercial, productiu...). Tot i això, a final dels anys seixanta les indústries europea i japonesa varen culminar el seu procés de recuperació i començaren a envair de productes el mercat nord-americà, cosa que provocà un dèficit en la balança comercial dels EUA (és a dir que importaven més que no exportaven). Aquesta situació va coincidir, a més, amb la guerra del Vietnam, en què els EUA varen invertir una gran quantitat de recursos, cosa que va provocar també un dèficit fiscal (és a dir que l’Estat gastava més del que ingressava).

Els anys setanta: la crisi del petroli i els petrodòlars

L’any 1971, els EUA, per atendre el seu doble dèficit de la balança comercial i fiscal, decidiren de manera unilateral devaluar el dòlar, així varen trencar amb el sistema monetari internacional pactat a la Conferència de Bretton Woods (1944). Aquest sistema, de tipus de canvi fixos, establia per a les diferents divises una equivalència fixa amb el dòlar, que havia de mantenir la seva estabilitat i equivalència respecte de les reserves d’or. La devaluació del dòlar provocà el pas a un sistema de canvis variables, a més d’una important pèrdua de valor de moltes monedes i un increment dels tipus d’interès.

L’any 1973, l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) acordà un important increment del preu del cru per respondre a la devaluació del dòlar. Els preus del petroli arribaren a quadruplicar-se en pocs mesos. Això suposà un increment dels beneficis dels països petroliers, que acabaren invertint aquests excedents (anomenats petrodòlars) en els principals bancs dels EUA i d’Europa. Aquests dipòsits augmentaren molt la disponibilitat de dòlars en els mercats financers. Però l’increment de líquid no serveix de res als bancs si aquests no poden fer moure els doblers. La devaluació del dòlar i, sobretot, l’increment del preu del petroli, varen sumir Europa i els EUA en una recessió econòmica, per la qual cosa era difícil invertir aquests petrodòlars en els països del Nord. Varen ser els països del Sud els que absorbiren aquests petrodòlars en forma de préstecs que els bancs del Nord els oferiren en condicions força atractives. Alguns d’aquests països havien engegat processos d’industrialització ambiciosos, i d’altres estaven governats per dictadors que necessitaven recursos per reforçar la seva situació de poder. Els préstecs suposaren doblers fàcils i abundants a uns tipus d’interès relativament baixos (però variables) i l’inici del procés de sobreendeutament.

També durant aquests anys es va produir un increment dels préstecs dels estats del Nord als estats del Sud. A causa de la crisi del petroli, les mercaderies produïdes al Nord no trobaven lloc en els mercats europeus i nord-americans. Aleshores, els estats varen impulsar l’exportació d’aquestes mercaderies cap als països del Sud amb préstecs condicionats (és a dir, varen prestar doblers als governs del Sud a condició que els doblers prestats es destinassin a la compra de mercaderies produïdes al Nord). També durant la dècada dels anys setanta el Banc Mundial va augmentar el volum de préstecs per finançar projectes als països del Sud. Aquests dos factors varen contribuir a incrementar el procés d’endeutament dels països del Sud.

Els anys vuitanta: la crisi del deute

A principi de la dècada dels vuitanta, els governs acabats d’elegir de Ronald Reagan, als EUA, i Margaret Thatcher, al Regne Unit, tenien com a objectiu frenar la inflació.

De forma unilateral i sense tenir en compte les possibles conseqüències, els governs d’aquests dos països varen decidir augmentar els tipus d’interès. Aquest increment va tenir un efecte directe sobre l’endeutament dels països del Sud, que varen veure com els era cada cop més difícil pagar el deute. Els tipus d’interès varen passar del 4% o el 5% a mitjan anys setanta, a ser d’entre un 16% i un 18% a principi dels anys vuitanta, i fins i tot superiors en els anys següents. A aquesta situació cal afegir l’important descens que varen patir des de llavors els preus de les matèries primeres i els productes agrícoles, principals productes d’exportació dels països del Sud.

En aquell moment els països del Sud, altament endeutats, es varen trobar en la situació d’haver de pagar cada cop més, quan, alhora, ingressaven cada cop menys. Aquesta situació va fer insuportable el pagament del servei del deute per a molts països del Sud, i així començà la crisi del deute actual. Mèxic va ser el primer país que va donar la veu d’alarma respecte d’aquesta qüestió quan, l’agost de 1982, va declarar que no podia pagar el deute (suspensió de pagaments). Altres països, com l’Argentina i el Brasil, el varen seguir, i d’aquesta manera es va estendre la crisi d’un país a l’altre entre tots els països empobrits.

Aquesta situació posava en perill l’estabilitat del sistema financer internacional i, de manera més concreta, el futur d’alguns bancs comercials. Els països del Nord varen establir un primer sistema de salvament basat en préstecs de l’FMI que havien de destinar-se exclusivament a pagar els deutes amb els bancs i altres creditors privats.

Després varen arribar altres iniciatives gestionades per l’FMI mateix i el Banc Mundial: el Pla Brady, el Pla Baker i els plans d’ajustament estructural, així com reestructuracions del deute bilateral en el marc del Club de París (ampliació del termini dels préstecs, renegociació dels interessos, cancel·lacions parcials, etc.).

Els plans d’ajustament estructural

Davant els fracassos del Pla Brady i el Pla Baker, l’FMI i el Banc Mundial varen prendre com a bandera per fer front a la crisi del deute el que es coneix com a plans d’ajustament estructural (PAE): tot un seguit de polítiques d’ajustament macroeconòmic, de marcat caràcter neoliberal, amb l’objectiu d’estabilitzar les economies afectades per la crisi i reestructurar-les de manera que poguessin efectuar sense problema els pagaments del servei del deute. L’ajustament estructural es va convertir, des de la dècada dels anys vuitanta, en la recepta única que havien d’adoptar els països endeutats que volien accedir als préstecs del Banc Mundial o l’FMI.

El principal objectiu dels PAE és sanejar l’economia del país per alliberar recursos i així poder respondre als pagaments de deute pendents. Com s’aconsegueix aquest sanejament? Principalment, reduint el dèficit públic, és a dir, reduint despeses i augmentant els ingressos de l’estat.

Per reduir les despeses, els PAE recomanen retallar les despeses socials (educació, salut...), eliminar els subsidis als agricultors i les petites empreses, reduir les plantilles i els sous dels funcionaris, etc. Generalment, no es recomanen retalls en les despeses militars.

Per augmentar els ingressos, cal incrementar les tarifes dels serveis bàsics (aigua i energia), augmentar els imposts indirectes com l’IVA (però no els directes, que solen ser progressius i depenen dels nivells de riquesa dels contribuents) i, sobretot, privatitzar les empreses públiques (vendre els actius del país per poder obtenir divises i pagar el deute extern).

A aquestes polítiques, s’hi han d’afegir les de reestructuració de l’economia que, entre altres mesures, recomanen:

 Orientar l’economia cap a l’exportació de matèries primeres per obtenir divises.

 Desregularitzar el mercat laboral per atreure els inversors estrangers.

 Promoure la creació de zones franques lliures d’imposts, sense lleis ambientals ni laborals, ni sindicats, en què aquests inversors puguin situar les seves maquiles

 Reduir les proteccions aranzelàries per obrir els mercats. En definitiva, es tractava de totes les polítiques englobades dins del que es coneix com a consens de Washington, l’objectiu de les quals era situar els països del Sud en el procés de globalització com a productors de matèries primeres i fonts de mà d’obra barata. Les principals beneficiàries dels plans d’ajustament estructural eren les empreses transnacionals, que, d’aquesta manera, veien com el Banc Mundial i l’FMI els preparaven el terreny per fer les seves inversions.

Els efectes devastadors dels programes d’ajustament estructural en la dècada dels vuitanta varen fer que aquests anys s’anomenassin la dècada perduda, tot i seguir disciplinadament les prescripcions del Banc Mundial i l’FMI, o precisament a causa d’això:

 El creixement als països de la perifèria es va estancar, i el nivell de deute es va doblar fins a arribar a 1,3 bilions de dòlars al final de la dècada dels vuitanta, i va créixer encara més, fins a 2,4 bilions, l’any 2003. Al 77% dels països que varen aplicar programes d’ajustament estructural va caure significativament la renda per capita durant un període de vint anys.

 L’orientació a l’exportació ha causat una important acceleració de les extraccions de recursos naturals d’aquests països, i ha provocat desforestació, degradació i erosió del sòl, desertització, pèrdua de diversitat ecològica i l’emissió cada vegada més gran de gasos que incrementen l’efecte hivernacle.

 Els PAE han afectat de forma desproporcionada els més pobres del planeta, sobretot per les fortes retallades en els programes socials, i han tingut efectes molt negatius en els drets dels treballadors i les treballadores en pro de la flexibilitat laboral.

 A més, els PAE han afectat sobretot les dones, principals responsables, per exemple, de tenir cura dels infants, els familiars malalts i les persones grans. Això les fa enormement dependents dels serveis socials, retallats pels PAE. Les dones són el primer sector afectat per les retallades salarials, la vulneració de drets laborals i l’atur.

Després d’intenses crítiques, els PAE teòricament s’han replantejat, però en realitat simplement s’han rebatejat i la seva essència es troba en els programes de creixement i reducció de la pobresa, els documents estratègics de lluita contra la pobresa o la Iniciativa per als Països Pobres Molt Endeutats (PPME) d’alleugeriment de deute, els quals impulsen i gestionen el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional.

3.3 Quina és la situació actual? La situació del deute extern espanyol

Què suposa el deute extern per als països empobrits: alguns exemples

Des del punt de vista dels creditors, el deute extern es veu tan sols com un problema de liquiditat dels països deutors (no poder pagar en un moment determinat) i no com un problema estructural. Per als països deutors, en canvi, atendre les exigències dels pagaments del deute suposa un esforç financer extraordinari. El més greu és que, per a molts països, pagar el deute suposa la impossibilitat d’invertir en serveis bàsics essencials per a la població, com la seguretat alimentària, la potabilització de l’aigua, la salut, l’habitatge, l’educació o les infraestructures.

El fracàs de les polítiques institucionals d’alleugeriment del deute

L’any 1996, el BM i l’FMI, amb el suport dels països rics (els anomenats del G7), engegaren la Iniciativa per als Països Pobres Molt Endeutats o Iniciativa PPME. La reformaren el 1999, en bona part per l’enorme pressió de les mobilitzacions a favor de la cancel·lació del deute que, a la cimera del G7 a Colònia aquell any, presentaren fins a 20 milions de signatures. A aquesta iniciativa es varen acollir 38 països (els més pobres i altament endeutats), i el seu objectiu és reduir el deute d’aquests països fins a nivells sostenibles (que es mesuren per les ràtios de deute/exportacions i de deute/ingressos públics).

Entre la gran quantitat de dificultats i problemes de la Iniciativa PPME, hem de tenir en compte les duríssimes condicions imposades per l’FMI per poder-se acollir a les cancel·lacions de deute promeses. Bona part dels països considerats PPME no han arribat al final de la iniciativa per la impossibilitat de complir els estrictes programes de creixement i reducció de la pobresa de l’FMI. Malgrat el nom, aquests programes no són més que altres formes d’ajustaments estructurals per a aquests estats. Al llarg dels seus vuit anys de vida, la Iniciativa PPME ha demostrat ser terriblement ineficaç i ha quedat clar que no ha contribuït a solucionar el problema del deute (quan, en el seu moment, es va presentar com la solució definitiva). Les darreres dades disponibles mostren que:

 Dels 38 països estudiats, només quinze han aconseguit arribar al final de la Iniciativa -amb els ajustaments estructurals de l’economia i els alts costs socials i mediambientals que ha suposat- i, per tant, han pogut beneficiar-se de part de les cancel·lacions promeses.

 D’aquests quinze que han arribat a allò que es coneix com a punt de culminació, tan sols tres han aconseguit nivells de deute que el BM i l’FMI consideren sostenibles, tres més esperen la qualificació, i els nou restants mantenen nivells insostenibles de deute malgrat els alleugeriments rebuts. - Dels tretze països que actualment es troben en el període intermedi de la Iniciativa PPME (entre el punt de decisió i el punt de culminació), fins a deu estan fora de programa amb l’FMI (és a dir, no compleixen les expectatives o algunes de les condicions del Fons en el marc dels programes de creixement i reducció de la pobresa) i, per tant, no rebran reduccions del deute, almenys fins que no compleixin les condicions.

Quan el G7 va anunciar el llançament de la Iniciativa PPME reforçada, el 1999, els líders d’aquests set països varen prometre 100.000 milions de dòlars en cancel·lacions. Fins al moment, les cancel·lacions en el marc de la Iniciativa PPME han estat d’uns 30.000 milions de dòlars, i les promeses concretes arriben a 20.000 milions més. On són els altres 50.000 milions?

El paper dels creditors bilaterals: el cas de l’Estat espanyol

Segons el Ministeri d’Economia i Hisenda, a final de l’any 2006 el total del deute bilateral oficial que els països de la perifèria tenien contret amb l’Estat espanyol era de més de 9.000 milions d’euros.

Des de 1996 fins a l’actualitat, el nombre de països deutors de l’Estat espanyol ha augmentat i ha passat de 73 a 82. En acabar el 2004, aquests 82 països devien més de 9.823 milions d’euros a l’Estat espanyol, xifra que suposa l’1,2% del PIB espanyol i només un 65% de la despesa militar espanyola. És important destacar que la major part del pes del deute es concentra sobre uns pocs països: el 80% del total recau sobre els primers vint països, i els tres països més endeutats aglutinen més del 25%. Els deu primers països de la llista de deutors amb l’Estat espanyol són, per aquest ordre, Algèria, Rússia, Cuba, la Xina, Angola, Egipte, Mèxic, el Perú, Indonèsia i l’Argentina. No és una casualitat que tots aquests països tinguin estretes relacions comercials i d’inversió directa estrangera amb empreses espanyoles. Entre els 72 països restants, que tots junts aglutinen menys del 40% del deute amb l’Estat espanyol, hi trobam 24 països que pertanyen al grup de països pobres molt endeutats (PPME), i sis d’aquests (Guinea Bissau, la República Democràtica del Congo, Etiòpia, Moçambic, Burkina Fasso i Níger) es troben entre els deu països amb un índex més baix de desenvolupament humà del planeta. Per a l’Estat espanyol, cancel·lar el deute d’aquests països no suposaria un gran esforç financer, mentre que per a ells pagar el deute suposa no poder sufragar les necessitats més bàsiques de les seves poblacions. Tot i això, el Govern espanyol opta per continuar exigint el pagament d’aquest deute en comptes de dur a terme una política generosa de cancel·lació, tal com li reclama la societat civil. De fet, de 1996 a 2002, el nivell de cancel·lacions no va superar mai el 4% del total, i la mitjana es va situar entorn de l’1%.

En els darrers anys, els dos mecanismes que originen deute bilateral amb l’Estat espanyol, les assegurances de la Compañía Española de Seguros de Crédito a la Exportación (CESCE) i els crèdits del Fons d’Ajuda al Desenvolupament, es continuen fent servir amb força. Les primeres han crescut un 33%, i els segons, un 105%.

Els dos instruments s’utilitzen per internacionalitzar les empreses espanyoles, de manera que els interessos d’aquestes empreses passen per davant de les necessitats de desenvolupament de les poblacions més necessitades. Així s’incompleix una promesa governamental en la qual es deia que els crèdits FAD havien de ser un instrument de desenvolupament i no de promoció comercial. Aquest ús partidari en benefici dels interessos econòmics espanyols es repeteix també en casos de cancel·lació de deute bilateral. En efecte, en alguns casos el govern condiciona la cancel·lació de deute al fet que les empreses espanyoles puguin beneficiar-se’n. Això són conversions de deute per inversions, i en els darrers anys guanyen importància, sobretot a Guinea Equatorial, el Marroc i Algèria, països amb importants interessos comercials per a empreses espanyoles.

Finalment, entre 1996 i 2002, el Govern espanyol va recaptar en concepte de servei del deute un total de 4.400 milions d’euros. Aquesta xifra suposa gairebé un 50% del que varen atorgar totes les administracions públiques espanyoles (Administració central i descentralitzades) en concepte d’ajuda oficial per al desenvolupament. És a dir, quasi la meitat del que s’ha concedit com a ajuda oficial per al desenvolupament ha estat retornat pels països empobrits en concepte de pagament de deute. Així mateix, cal denunciar que per cada dos euros anul·lats se’n varen cobrar deu en concepte de servei del deute.

Els darrers informes sobre el deute extern a l’Estat espanyol assenyalen que, encara que el deute extern continua oprimint amb força les possibilitats de desenvolupament humà dels pobles del Sud, els governs espanyols successius no han fet gairebé res per cancel·lar el deute extern dels països empobrits. Els diferents informes denuncien que la política espanyola de gestió del deute extern fins ara ha prioritzat clarament la internacionalització de l’economia espanyola per davant dels compromisos internacionals d’eradicació de la pobresa i d’ajuda al desenvolupament dels països del Sud.

Només l’any 2002 els països del Sud varen retornar al Nord, en concepte de pagament del deute, set vegades més del que varen rebre en concepte d’ajuda oficial per al desenvolupament per part de tots els països del Nord.

El G8 i la proposta de cancel·lar el deute multilateral

Des de fa uns anys, les reunions del G8, del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional tenen en el seu ordre del dia la possible cancel·lació del deute multilateral als països empobrits. El debat el va obrir el Govern britànic amb una proposta que va anomenar «cancel·lació del 100% del deute multilateral» i que en realitat consisteix a cancel·lar el servei del deute que una llista d’entre 20 i 30 països, sobretot africans, deu al Banc Mundial i al Banc Africà de Desenvolupament. Aquesta cancel·lació es faria gràcies a l’aportació voluntària de països rics, que assumirien el pagament del servei del deute d’aquests països fins al 2015. Cal destacar que no es parla de cancel·lar totalment el deute d’aquests països, sinó simplement el que paguen anualment (el servei), de manera que, al cap de deu anys, es tornaran a trobar amb l’estoc del deute gairebé igual.

La proposta britànica, que té el suport d’Holanda i el Canadà, també incloïa la possibilitat de cancel·lar el servei del deute d’aquests països amb el Fons Monetari Internacional, i aquesta cancel·lació es podria finançar amb la venda de part de l’or de l’FMI. Però aquesta darrera opció ha estat directament refusada pels Estats Units.

3.4 Per què s’ha d’abolir el deute extern?

Deute il·legítim i deute odiós

La il·legitimitat expressa un consens generalitzat i fundat en arguments racionals que una realitat és injusta i immoral. La legitimitat o il·legitimitat de qualsevol qüestió depèn en gran manera de la correlació de forces en una societat. Un canvi en la correlació de forces pot fer que una conducta o una circumstància concreta passi de ser considerada legítima a ser considerada il·legítima i quedi tipificada per llei com a il·legal.

Es considera que els deutes il·legítims són els que deriven de préstecs que financen o donen com a resultat conductes, mecanismes o fenòmens que atempten contra el desenvolupament de la vida digna de les persones o posen en perill la convivència pacífica entre els pobles.

En la majoria dels casos són els préstecs que (en la seva contractació o renegociació, en allò que financen o en els seus efectes) generen mecanismes o comportaments que violen els drets humans -individuals o col·lectius- econòmics, socials o culturals. Entre aquests comportaments hi ha l’opressió dels pobles, el genocidi, les guerres imperialistes, la corrupció, la distribució desigual de la riquesa, la generació de pobresa, l’arbitrarietat (una conducta o un acte contrari a la raó, dictat tan sols per la voluntat o el capritx), la intervenció de les sobiranies o els desastres ecològics. Com determinam que un deute és il·legítim? Fonamentalment, per mitjà de l’estudi d’aquest deute, és a dir, d’una auditoria que ens aclareixi com es va originar, qui va formalitzar el préstec, sota quines circumstàncies o per servir quins interessos, a què es varen destinar els doblers del préstec, com es va gestionar el deute, quin projecte finançava, etc. Una auditoria d’aquest deute ha de partir de la responsabilitat dels creditors: és responsabilitat de qui dóna el préstec conèixer a què es destinarà. L’auditoria suposa també analitzar les circumstàncies de la contractació (per comprovar si hi va haver un abús, per part del creditor, per imposar certes contraprestacions i condicions), els termes del contracte (deutes presos o renegociats amb exigències que n’impedeixen la cancel·lació final) i, per descomptat, la destinació dels fons. En relació amb aquesta darrera qüestió, consideram il·legítims els deutes que tenen una destinació que, directament o indirecta, no respon a les necessitats o als interessos de la població en general; generen desastres humans, socials, polítics o ecològics, o beneficien exclusivament una persona, un grup de persones o els seus associats, o els mateixos creditors (inclosos els deutes destinats a cancel·lar deutes il·legítims).

Segons la destinació dels fons, s’ha fet la classificació de deutes il·legítims següent:

 Deutes d’opressió: Són els que resulten de préstecs contrets per finançar activitats humiliants, agressives o criminals contra la població, per exemple, per mantenir o enfortir un règim dictatorial o repressor, per comprar armes, per reprimir aixecaments populars, etc. Un exemple molt clar és el dels deutes del règim de l’apartheid a Sud- àfrica. El 1973, les Nacions Unides varen qualificar l’apartheid de crim contra la humanitat, i el 1977, la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides va considerar que les activitats dels creditors que havien continuat finançant el Govern sud-africà podien ser considerades també com a crims contra la humanitat. Es va considerar aleshores que, sense el suport d’organismes multilaterals com el Banc Mundial o l’FMI, de creditors bilaterals (el 1993, els Estats Units, Alemanya, Suïssa i França eren creditors del 90% del deute sud-africà) i de la banca privada, el règim de Sud-àfrica no hauria pogut, a llarg termini, cometre els seus crims.

 Deutes de guerra: Són els deutes que deriven de préstecs que varen finançar plans bèl·lics amb fins imperialistes o annexionistes. Un cas és el dels deutes contrets pel règim del general Suharto a Indonèsia per envair Timor Oriental. El mes de desembre de 1975, Indonèsia, sota el mandat del dictador Suharto, va envair Timor Oriental amb el suport tàcit d’Austràlia i els Estats Units. En pocs mesos, l’exèrcit indonesi va matar unes 60.000 persones. Durant els anys següents a l’annexió de Timor Oriental a Indonèsia, la resistència del poble timorès va continuar, amb un resultat de gairebé 200.000 persones mortes o desaparegudes. Indonèsia va rebre ajuda econòmica, sovint en forma de préstecs tous, dels governs dels Estats Units i el Regne Unit, entre d’altres, així com del Banc Mundial, tot i que des de les Nacions Unides es va condemnar el règim de Suharto per la seva política de repressió a Timor Oriental. Resulta clar que la dictadura de Suharto no hauria pogut envair i mantenir l’ocupació de Timor Oriental, desafiant totes les lleis internacionals, sense aquest suport d’Occident.

 Deutes de corrupció: Són els causats perquè els fons presos pels estats es desvien directament als comptes personals de governants o es destinen a pagar capritxos públics. N’hi ha molts de casos: dictadors com Pinochet a Xile, Marcos a Filipines, Mobutu al Zaire, Duvalier a Haití o Sadam Hussein a l’Iraq; monarques com Hassan II al Marroc, o governs democràtics com el de Menem a l’Argentina. La llista de governants corruptes que han engrossit els seus comptes privats alhora que feien augmentar el deute extern dels seus països és enorme. Quan Ferdinand Marcos va assumir el poder a Filipines, el deute extern d’aquest país no arribava a 1.000 milions de dòlars. Quan es va retirar, vint anys després, era de 27.000 milions. Un terç d’aquest increment es deu a la fortuna acumulada pel dictador i la seva dona, Imelda, en inversions i comptes personals a Suïssa. Mobutu Sese Seko va ser un dels dictadors més corruptes del món. La seva fortuna personal es va estimar en 10.000 milions de dòlars. Malgrat els informes sobre la corrupció de Mobutu, el Banc Mundial, l’FMI i alguns governs occidentals varen finançar el dictador amb préstecs que varen fer engrossir, no tan sols el deute extern del Zaire (ara República Democràtica del Congo), sinó també els seus comptes personals. El 1978, el deute del Zaire era de 5.000 milions de dòlars. Quan Mobutu va ser derrocat i va morir el 1998, el deute era de més de 13.000 milions de dòlars.

A la Costa d’Ivori, l’expresident Houphouët-Boigny va gastar 350 milions de dòlars en la construcció d’una rèplica de la basílica de Sant Pere de Roma en plena sabana africana. El seu cost va passar a engrossir el deute extern del país. Però no tan sols hem de mirar el corrupte, sinó també el corruptor o el còmplice en el bàndol dels creditors. El Banc Mundial o les agències de crèdit a l’exportació són institucions que hi estan sovint implicades, que fins i tot afavoreixen processos de corrupció pels quals es genera o augmenta el deute extern dels països del Sud.

 Deutes d’elits: Són el resultat de préstecs presos per l’estat per beneficiar exclusivament una minoria de la població que gaudeix d’una posició d’avantatge polític o econòmic preexistent. També inclou els crèdits que es formalitzen per cobrir despeses que es podrien cobrir amb polítiques o mesures que garantissin una redistribució equitativa de les rendes dels grups privilegiats (per exemple, una política fiscal progressiva o certes mesures financeres com el control de la sortida de capitals o la prohibició de les lleis de secret bancari). Un exemple clar d’aquests deutes són els que formalitza l’estat per construir infraestructures que tan sols beneficien un sector industrial o una empresa (transnacional) determinada. També seria el cas de l’anomenada estatalització de deutes privats.

Un exemple n’és el deute assumit pel Govern de l’Equador entre 1971 i 1981. En aquest període el deute del país es va multiplicar per 22, i va passar de 260 milions a 5.870 milions de dòlars. Una bona part d’aquest deute es va destinar a la construcció d’infraestructura que aprofitaria l’empresa petroliera Texaco.

 Deutes de desenvolupament: Són els que resulten de préstecs per fer projectes de desenvolupament que varen fracassar, amb conseqüències humanes o ambientals nefastes, o que varen resultar innecessaris, encara que molt rendibles per als bancs i els proveïdors estrangers.

Un cas és el de CELGUSA. Des de principi dels anys vuitanta l’Estat espanyol reclamava un deute a Guatemala de 180 milions de dòlars. La Compañía Española de Crédito a la Exportación havia assegurat la construcció d’una planta de paper a Guatemala (Celulosas de Guatemala, SA - CELGUSA). Aquesta es va declarar en fallida a les poques setmanes d’entrar en funcionament per manca de matèries primeres i inconveniències ambientals. Aleshores, el Govern espanyol va exigir a l’Estat guatemalenc que es fes càrrec de l’impagament del préstec; el govern del país centreamericà s’hi va negar, perquè va entendre que el projecte s’havia desenvolupat sense el rigor tècnic necessari. Amb el pas del temps la suma del deute va augmentar fins a 637,5 milions de dòlars pels interessos acumulats. El conflicte es va solucionar el 2001 amb una cancel·lació de deute a tres bandes, amb la participació de Nicaragua.

 Deutes de salvament: Són els deutes generats per reestructuracions econòmiques, financeres o institucionals que prometien que el país cresqués o s’estabilitzàs i, consegüentment, s’hi reduís la pobresa. Es tracta de plans imposats pels experts dels organismes multilaterals de crèdit que varen tenir efectes no prevists i varen acabar col·locant el país, la regió o un sector determinat de la població en una situació de més pobresa i inestabilitat econòmica. D’aquesta classe de deutes, en destaquen els generats pels projectes de privatització d’empreses o serveis públics, els projectes de reestructuració de l’economia nacional cap a l’agricultura de monocultius d’exportació i els que varen generar la desindustrialització. Als anys vuitanta, en el marc dels plans d’ajustament estructural, el Banc Mundial i l’FMI varen recomanar a tot un seguit de països africans que, per respondre a la manca de divises, incrementassin la seva producció de cafè, cacau i te per exportar. El seguiment d’aquestes recomanacions va provocar un increment de l’oferta d’aquests productes que, atesa l’estabilitat de la demanda, va portar a una important caiguda dels preus. En termes reals, els preus dels productes promocionats pel Banc Mundial i l’FMI varen assolir els valors més baixos de gairebé un segle. A la dècada dels anys vuitanta, Àfrica va perdre 12.000 milions de dòlars com a conseqüència dels efectes no prevists per les institucions financeres internacionals, però avui els països africans encara han d’atendre el deute que es va generar amb aquells plans d’ajustament estructural que els havien de salvar de la crisi.

Deute odiós

En el marc del que definim com a deutes il·legítims, podem distingir els que la doctrina i la jurisprudència internacional denominen deutes odiosos. Aquest concepte deriva d’allò que han dit tribunals i experts en dret en la resolució de litigis en els quals es qüestionava l’obligació de pagar un deute públic que un estat o un govern heretava de l’anterior.

Un deute és considerat odiós quan el préstec es formalitza sense el consentiment de la població (per un règim despòtic), s’utilitza en contra dels interessos o el benestar d’aquesta població, i tot això es fa amb el coneixement dels creditors. Quan un deute és considerat odiós, és repudiable i, per tant, nul o inexistent. En aquest cas, es considera que el deute és un deute personal del règim o del governant anterior i, en caure el dèspota, cau el deute. Segons un estudi de Joseph Hanlon, com a mínim el 20% del deute dels països empobrits és deute odiós. Hi ha alguns antecedents històrics que avalen la doctrina del deute odiós. A continuació, s’exposen els dos que són més destacables. El cas que va originar el concepte de deute odiós data de final del segle XIX, quan els Estats Units, després d’alliberar Cuba de la dominació colonial espanyola i la caiguda subsegüent sota protectorat nord-americà, no varen reconèixer el deute cubà heretat de la Corona espanyola basant-se en el fet que havia estat imposat al poble de Cuba sense el seu consentiment i per la força.

En la conferència de pau hispanoamericana feta a París el 1898, la delegació nord- americana va argumentar que Cuba, com a Estat successor, no tenia cap obligació d’assumir la càrrega del deute contret amb la Corona espanyola, ja que es tractava d’un deute contret per un règim de dominació colonial (cosa que, per se, és negació de dret), i que aquest règim de dominació havia ignorat de manera intencionada els drets del principal interessat: el poble cubà. La comissió avaluadora va donar la raó als Estats Units, i el deute va ser considerat odiós i, per tant, nul. Però el concepte de deute odiós va ser formalitzat i va passar a formar part del dret internacional amb el dictamen del jutge Taft (expresident dels Estats Units) en el cas de Gran Bretanya contra Costa Rica (1930), en el qual es discutia si el deute contret pel dictador costa-riqueny Tinoco amb la banca anglesa havia de ser pagat pel govern successor. La demanda del Govern britànic va ser rebutjada per un tribunal arbitral internacional perquè el creditor no va poder demostrar que els seus préstecs havien estat usats de forma legítima i no en benefici personal del dèspota. La qüestió va ser resolta per l’àrbitre únic, que va reconèixer que els actes acordats pel règim de Tinoco no tenien cap efecte i que, per tant, el govern successor no estava obligat a assumir- los.

Deutes impagables

No s’ha de confondre el deute impagable amb el deute il·legítim. El deute impagable és el que, encara que és legítim, no es pot pagar sense lesionar els drets humans de la població del país deutor o sense comprometre la qualitat de vida dels seus habitants o la de les generacions següents. Pagar aquests deutes genera pobresa (o més pobresa) o causa danys ecològics irreversibles.

Segons la Comissió de Dret Internacional de les Nacions Unides, «no es pot esperar d’un estat que tanqui les seves escoles i les seves universitats i els seus tribunals, que abandoni els serveis públics i deixi la seva comunitat sumida en el caos i en l’anarquia, simplement pel fet que així disposarà de doblers per reemborsar als seus creditors, estrangers o nacionals».

Què passa quan una auditoria ha determinat que un deute és legítim però resulta impagable? L’exigència de pagar-lo es torna il·legítima. En aquest cas, el deute hauria de ser cancel·lat, almenys fins a un nivell en el qual el fet de pagar-lo fos sostenible. Els moviments socials consideren que pagar un deute és sostenible quan un govern pot pagar-lo amb els recursos que queden després d’assegurar que es cobreixen les necessitats humanes bàsiques de tota la població. Això, sense deteriorar el medi ambient ni comprometre les perspectives futures de desenvolupament humà.

3.5 Què es pot demanar?

En els darrers anys, nombrosos col·lectius i ciutadans han demanat reiteradament l’abolició del deute extern dels països empobrits. No obstant això, no s’han pres encara les mesures necessàries per solucionar aquest problema. Per aquest motiu, el deute continua impedint la llibertat i la sobirania de nombrosos pobles, encara que ja s’hagi pagat reiteradament. En paral·lel a l’exigència del deute extern, els creditors segueixen ignorant, malgrat les evidències, els seus deutes ecològics, socials i històrics. Per totes aquestes raons, avui ens preguntam un cop més qui deu a qui, i s’alcen veus per exigir a les administracions públiques espanyoles els aspectes següents:

 Petició 1: Abolir el deute extern dels països quan el fet de pagar-lo posi en perill la vida dels seus ciutadans i impedeixi cobrir les seves necessitats bàsiques (sobirania alimentària, educació, salut, habitatge digne, etc.). Una manera de concretar la idea de país empobrit és remarcar que es tracta de països en els quals no es compleixen els drets econòmics, socials i culturals (DESC), i que l’Estat espanyol de vegades ha impulsat l’acció d’empreses transnacionals espanyoles que participen en la vulneració d’aquests drets als països del Sud. Aquesta realitat va ser denunciada a les Nacions Unides l’any 2004 mitjançant el contrainforme DESC de l’Estat espanyol.
 Petició 2: Establir una moratòria, sense acumulació d’interessos, en el cobrament del deute dels 82 països deutors de l’Estat espanyol amb la finalitat de fer auditories públiques integrals, verificar la legitimitat del deute exigit i abolir el que no sigui legítim. No es tracta d’una moratòria només per retardar un període el pagament, com va ocórrer, per exemple, en el cas del tsunami que va devastar el sud-est asiàtic l’any 2004. Es tracta, en el nostre cas, d’una demanda lligada al procés d’auditoria pública integral i a la cancel·lació del deute il·legítim.
 Petició 3: Fer auditories públiques integrals del deute dels 82 països deutors de l’Estat espanyol amb l’objectiu de determinar la legitimitat o il·legitimitat del deute exigit. Aquestes auditories haurien de tenir en compte si en el moment en què es varen atorgar els crèdits hi havia en aquests països garanties democràtiques i de respecte als drets humans, i si aquests crèdits cercaven el benestar, el ple desenvolupament social i humà dels seus pobles i la conservació del medi ambient. Haurien de fer-se amb la participació activa de la societat civil, tant del país deutor com del creditor, en condicions d’igualtat. L’auditoria no és un procés administratiu i tècnic, sinó que és públic, tècnic i polític. Les auditories que proposam no són únicament financeres, sinó que incorporen una avaluació dels efectes ambientals i socials de les operacions espanyoles a l’exterior que han generat processos de deute.
 Petició 4: Abolir immediatament i incondicionalment tots els deutes il·legítims. La il·legitimitat dels deutes es demostra mitjançant les auditories. L’ús dels recursos alliberats per la cancel·lació del deute il·legítim i de les restitucions hauria de ser decidit conjuntament pels governs i la societat civil del Sud, per tal d’assegurar que aquests fons s’utilitzassin en benefici de la població.
 Petició 5: Atorgar restitucions i adjudicar responsabilitats judicials a les persones o institucions que varen permetre, varen fomentar i varen usar crèdits il·legítims. Aquestes restitucions han de permetre el màxim grau de recuperació dels efectes ambientals i socials produïts, així com la compensació econòmica per les conseqüències no reversibles. En tots els casos s’ha de produir una restitució als legítims propietaris. La restitució ha de ser supervisada per organitzacions o persones establertes de comú acord entre la societat civil i els governs del Sud.
 Petició 6: Utilitzar el mecanisme de conversió de deute únicament en els casos en què l’auditoria pública integral consideri que el deute és legítim, sempre que aquesta opció sigui acceptada de forma coordinada tant per la societat civil del país deutor com pel seu govern. Els fons resultants de la conversió de deute han de ser gestionats per la societat civil del Sud.
 Petició 7: Eliminar els crèdits FAD com a instrument d’ajut oficial al desenvolupament (AOD), el redisseny complet o l’eliminació de CESCE, la no- comptabilització de la cancel·lació del deute com a AOD i la desaparició de l’exigència de garantia sobirana.
 Petició 8: No utilitzar els mecanismes públics de suport a l’exportació per impulsar activitats de transnacionals espanyoles que comportin efectes ambientals i socials negatius als països empobrits. Cal exigir que s’estableixin mecanismes públics de control, avaluació, denúncia i assumpció de responsabilitats.
 Petició 9: Reconèixer el deute ecològic adquirit amb els països empobrits, establir mecanismes per restituir el dany ecològic i aplicar polítiques que n’evitin una nova generació.
 Petició 10: Impulsar, en el marc internacional, auditories públiques integrals tant del deute multilateral com del privat, exigir responsabilitats i restitucions als que varen permetre la generació de deutes il·legítims i se’n varen aprofitar, i també abolir immediatament tots aquests deutes.
 Petició 11: Establir mecanismes que assegurin la gestió transparent del deute bilateral. Demanam, en particular, que es creïn comissions parlamentàries permanents sobre el deute amb la participació de la societat civil, i que s’elabori i es discuteixi en el plenari del parlament un informe públic anual sobre la gestió del deute.

Aquesta comissió tindria com a funció, entre d’altres, dur a terme les auditories integrals públiques de deute, juntament amb la societat civil, per establir responsabilitats sobre la concessió de crèdits legítims, així com anul·lar-los posteriorment. A més, aquesta comissió hauria de definir, discutir i supervisar, en un informe públic anual, les gestions del Govern espanyol en matèria de generació, cancel·lació i conversió de deute.

Finalment, hem de tenir en compte que l’abolició del deute no constituirà per si sola la construcció d’aquest altre món que molts creiem possible i necessari. Abolir el deute extern és un pas imprescindible per construir un món més just i igualitari, però sens dubte no serà suficient. Altres mecanismes, com establir unes regles de comerç més justes i que garanteixin la sobirania alimentària dels pobles, controlar els mercats financers, establir taxes als moviments especulatius de capitals (com ara la taxa Tobin), perseguir els paradisos fiscals, reformar el sistema d’institucions internacionals, reduir les despeses militars, complir els acords mediambientals o complir les promeses d’ajuda oficial per al desenvolupament (0,7%) i millorar la qualitat d’aquesta AOD, per esmentar-ne uns quants, són també necessaris per construir un món i un futur més dignes per a tothom.

Nota: La imatge de la capçalera és de Julien Harneis, http://www.flickr.com/photos/julien...

---

 Respondre a aquest article

Aquest article es va escriure el dia 8 de febrer de 2009 per Finestra al Sud